Guanyadors Jocs florals 5èB

GUANYADORS JOCS FLORALS 5èB

UN LLIBRE SENSE PÀGINES

Un llibre va sentir un cop molt fort i es va despertar.

-  Aish. Em fa tot mal! Què ha passat?. Em falten unes quantes  pàgines!!! – Va dir el llibre plorant.

- Que et passa llibre? – Li va preguntar un llapis que semblava trist.

- És que he perdut les meves pàgines. Ara que faré?. La meva història ja no està completa. –Va dir el llibre.

I dirigint-se al llapis li va preguntar: - Tu em podries ajudar?. Em podries escriure les pàgines que em falten?.

-És clar! però a mi em falta la punta. Un dia vaig perdre la meva maquineta i ara no puc escriure. Jo sempre he escrit moltes paraules en molts de llibres però sense la meva maquineta no puc fer res. Però, si vens amb mi i m’ajudes a trobar la meva maquineta et podré escriure. O fins i tot, et podré ajudar a trobar les pàgines que et falten.

- I on podem buscar?, a on hem d’anar?. Va preguntar el llibre.

- M’han dit que hi ha un lloc on van a parar tots els objectes perduts, però per arribar hem de seguir les estrelles de la constel·lació que té forma de fletxa.

- I per quin camí hem d’anar?.

Per un que travessa el Bosc Negre.

Els dos amics es dirigien cap el Bosc Negre, quan van passar per un clar…

- Llapis que són aquests sorolls?

- Llibreee! Corre!... Tisores!!!!. – Va cridar el llapis.

Un grup de tisores van atacar el llibre i el llapis.

-Llapis, en aquell forat!- Li va dir el llibre al llapis.

-Quan varen ser dins i les tisores es van anar, es van adonar que no estaven sols.

-Que es aquest soroll?.

-És com si algú plorés.

-Mira són pàgines!-Va exclamar el llibre.

-Que us passa? –Va preguntar el llibre a les pàgines.

-Res és que unes tisores ens van atacar i ens van arrencar del nostre llibre- Van respondre al llibre.

-Doncs a mi em falten pàgines.

-I a mi em falta la punta per escriure- Van dir una mica tristos.

-Doncs, què fem?- Van preguntar les pàgines.

-Nosaltres anem a un lloc màgic a on van a parar tots els objectes perduts

-Ah!,  doncs nosaltres podríem anar per veure si el nostre llibre ve a buscar-nos- Va exclamar una de les pàgines.

-Vinga en marxa!

-Però si les tisores ens veuen, què farem?

-No passa res perquè pràcticament estem fora del Bosc Negre.

-Però, quant ens falta per sortir del Bosc Negre?-Van preguntar les pàgines preocupades.

-Ens falta menys d’un kilòmetre-

Quan varen sortir del Bosc Negre es van dirigir al centre dels objectes perduts.

-Quan arribarem?- Van dir les pàgines cansades.

-Si ja es veu des d’aquí! Vinga! Correm!.

Després de córrer una bona estona van arribar al centre dels objectes perduts. El primer que van fer va ser preguntar  a la conserge, que els hi va fer una sèrie de preguntes com, l’estatura del llapis, el títol del llibre i l’editorial.

-I vosaltres sou pàgines? També va preguntar.

-Sí

-Doncs sou un objecte perdut!

- Sí- Van dir una mica tristes.

El llapis es va retrobar amb la maquineta i el primer que van fer va ser una bona enroscada.

Tothom suposa que les pàgines són del llibre, però aquesta historia acaba que el llibre se’n va sense les seves pàgines, però i si la canviem?

Quan el llibre i les pàgines ja marxaven perquè no s’havien retrobat amb ningú. El llapis va cridar:

-Espereu-vos!...Ara que tinc el cervell ben esmolat he pensat que… vosaltres, pàgines sou les del llibre!

- Què dius llapis?

- Sinó proveu-ho!

- Ara que ho penso podria ser veritat- va dir una de les pàgines.

- És veritat!- va exclamar el llibre.

El llibre va apropar-se a les pàgines i les pàgines van començar a flotar, i no es podia veure res perquè van començar a il·luminar-se i quan va acabar la il·luminació…

-Lli…lli…bre…llibre!...Estàs com nou!

-Em sento acabat i molt a gust .

-Al final tots hem trobat el que buscàvem-.

Al final tots van trobar el que buscaven i com aquesta historia a canviat aquest conte s’ha acabat.

FI

Pseudònim : MariSol

Marc Navarro

UN VIATGE AL FUTUR

• Fa molts anys, la meva àvia em va explicar una història que jo ara us explicaré a vosaltres - va dir la mare als seus fills. La mare es deia Marina i els seus fills, Fetya i Guillem.- La història comença així...

Tot va començar l’any 1960 a Enake, un petit poble d’on era originària la meva família. La meva àvia, és a dir, la vostra besàvia, era una noia aventurera i tafanera amb els ulls blaus que, en aquells moments, tenia 10 anys. Es deia Núria.  Un dia, de camí cap al cinema, va veure que estaven fent obres al carrer per on passava. Com ja us he dit, la meva àvia era molt tafanera així que va voler saber què feien. Va anar a investigar i va veure que a una de les parets afectada per les obres hi havia una marca amb forma de mà. La meva àvia va posar la mà a sobre d’aquesta marca i, de sobte, es va desmaiar.

Després d’una estona, es va aixecar i es va trobar amb gent amb robes estranyes, edificis moderns i coses que mai havia vist. Es va topar amb una senyora que passava per on ella estava i li va preguntar en quin any estaven. “Al 2040!!!???” És a dir, 80 anys de diferència del present.

La vostra besàvia estava molt espantada. Pensava que mai tornaria a veure als seus pares o altres familiars. Plorava i plorava però, al cap d’una estona, es va adonar que així no s’arreglaria res. Així que va començar a buscar informació de com tornar al present. En un llibre que va trobar a la biblioteca, va llegir que si li feies recordar quelcom a una persona que tenia alzheimer, tornaries al present. Ella sabia que l’alzheimer era una malaltia del cervell que causa problemes de memòria, la forma de pensar, el caràcter o la manera de comportar-se. Aquesta malaltia no és una manera normal d’envellir.

La meva àvia volia anar a visitar a algun metge per preguntar-li si coneixia alguna persona amb alzheimer, per poder fer-li recordar alguna cosa i així poder tornar al present. De camí al metge, va ensopegar amb una cadira de rodes. La senyora que estava asseguda li va parlar de males maneres. Anava amb un acompanyant que li empenyia la cadira. Era metge i es deia Miquel. Ho va saber perquè tenia una identificació  penjada a la camisa. En Miquel li va demanar disculpes i li va dir que la senyora tenia alzheimer i que per això tenia aquest comportament i mal caràcter. La senyora tenia els ulls blaus i el cabell blanc.

La vostra besàvia va pensar que era la persona que estava buscant i que podia intentar fer-li recordar alguna cosa per poder tornar a casa. Li va explicar la seva història a en Miquel. La senyora gran casualment també es deia Núria...

En Miquel li va dir que li agradaria ajudar-la però que seria gairebé impossible fer-li recordar res, a no ser que es tractés d’algun familiar seu. Li va explicar coses d’aquella època, tan estranya per a ella. També li va dir que a l’endemà a tota la gent d’Enake li feien unes proves. En Miquel li va explicar que fa dos anys van decidir que, una vegada a l’any, es farien unes proves mèdiques per tothom.

• Com que tu ara mateix estàs al 2040, també t’hauràs de fer les proves per veure si tens alguna malaltia - li va dir.

El Miquel va acollir a la meva àvia. Li va donar de menjar i un llit on pogués passar la nit.

A l’endemà tothom es va fer les proves mèdiques, tal i com li havia explicat el Miquel.

A ningú li va sortir res d’estrany als resultats excepte a la vostra besàvia. Li van sortir els mateixos resultats que a la Núria, la senyora que tenia alzheimer.

El Miquel li va dir a la meva àvia que, d’acord als resultats de les proves,  ella i la Núria eren les mateixes persones i que, per tant, ella tindria alzheimer quan fós gran.

L’avia, a part de preocupar-se perquè de gran tindria aquella trista malaltia, va pensar que podria fer-li recordar alguna experiència inoblidable que ella hagués viscut.

Pensant i pensant, va decidir que podia recordar-li aquell dia que va guanyar una competició de bàsquet.

Així que va anar a buscar-la per fer-li recordar tot el que va passar aquell dia.

 I ho va aconseguir!!!

Al final, la meva àvia li va fer recordar aquella fantàstica experiència viscuda. Llavors, automàticament, es va adonar que havia tornat al present.

Es va posar molt contenta perquè havia aconseguit tornar!

Ella sabia que tenia 80 anys per investigar i descobrir la solució a l’enfermetat de l’alzheimer, abans que ella (i molts d’altres) el patís.

Anys després, la Núria es va convertir en una científica excel.lent. Va dedicar tota la seva carrera professional a la búsqueda de solucions per les principals malalties i, especialment, per l’alzheimer.

Quan la Núria va complir 45 anys va descobrir com curar l’alzheimer.

I aquesta és la història de la meva àvia, una història de com amb esforç i dedicació es pot canviar la història.

                                     

                                                 FI

 

Pseudònim: ANDAIRA

Ariadna Fernández

L'OPERACIÓ

Aquell dia una nena que es deia Fetya, estava mirant la gota de la finestra com queia. Estava trista però no sabia per què. Potser notava que alguna cosa passaria. I tant que va passar! Va ser una cosa molt trista, dolorosa i que li va provocar ràbia.

La Fetya era de pell fosca, amb ulls brillants com el sol, i un gran cor. La seva mare li deia que quan somreia, somreia pels ulls. Tenia una germana, la Saada. Eren bessones, molt diferents entre elles i a vegades es barallaven, però sempre es defensaven. Tenien una mare molt I molt bonica i comprensiva, la Carla. Tenien molta confiança entre totes i s'ho explicaven tot, fins i tot aquelles coses que mai s'expliquen a les mares, ja sabeu de què parlo...

Però tornem al dia de la gota de la finestra. Era un dia de pluja i trist. L'estiu ja acabava, era impossible veure el sol amb tants núvols com n'hi havia. Un fàstic de dia, vaja. La Carla es trobava molt malament i no sabia per què. Aquella nit no van poder fer guerra de pessigolles.

Les setmanes es feien eternes. Va haver d'anar al metge molts dies, tots els dies! I fer-se proves i proves i més proves. Ningú trobava què li passava, i ella empitjorava fins que va haver de passar molts dies al llit. Però ella seguia rient i alegre. La Fetya no entenia com la seva mare podia estar tan contenta i positiva. Això va ajudar molt a les dues germanes a no tenir por, pensaven que si la mare no estava espantada, no seria tan greu. Tenien molt bons amics i llavors van poder sortir de casa quan la mare estava al llit (Sempre li feien un petó abans d'anar-se'n amb els amics.)

Mesos més tard van saber què tenia la Carla, li van dir que era un tumor al pulmó. Es va posar contenta perquè ja sabia el que tenia. Pensareu que està una mica boja, però la Saada i la Fetya es van estranyar ben poc perquè ja sabien com era la seva mare: contenta i alegre.

Quan les germanes van saber que operarien la mare i que estaria unes setmanes a l’hospital van sentir maaamaaaaaaa!!!! al cor, perquè no estarien amb ella i mai s’havien separat.

Arriba el dia de l’operació. La Saada està asseguda a les grades plorant perquè no sap si ha sortit bé l’operació, i la Fetya, quan la veu, va volant cap a ella i li diu:

-Segur que la mami està bé.

Es van fer un “achuchón” de dos.

Van anar cada dia a l’hospital. Sempre es trobaven algun amic o familiar, fins i tot van venir amigues des de Suïssa i Alemanya només per veure-la un dia! El llit d’on estava ingressada era súper guai, perquè tenia un comandament que feia de tot i amb ell sempre marejaven la mare.

Van passar els dies (que a les bessones els hi va semblar mesos) fins que una tarda, a la sortida del cole, va venir algú molt especial: la Marisol, una amiga de la família.  La Marisol sempre portava molt bones notícies. Els hi va dir que ja venia cap aquí la mare. Elles es van posar com unes motos. Estaven a una terrassa, van veure un taxi i van exclamar: “La mamaaaaaaaa!!”. i van anar a tota pastilla i es van fer un “achuchon” de tres.

Per fi van poder veure la seva mare fora de l’hospital!!!!!!

El metge li va dir a la Carla que encara havia de fer moltes coses abans de recuperar-se del tot, i que li operarien de l’altre pulmó més endavant. Però això ja és una altra història. Ara les tres estan molt felices i volen celebrar-ho.

Vet aquí una complicació i vet aquí una operació… Quina sort, no s’ha mort!

Basada en fets reals.

Pseudònim: Pro chetada

Fetya Fernández