Guanyadors Jocs FLorals 6èB

FOSCOR TOTA LA VIDA

Em dic Maria, tinc 72 anys, i visc al Poblenou.

La meva mare i el meu pare, tots dos, tenien problemes de visió i per genètica, desgraciadament jo vaig néixer cega.

Tots aquest anys han sigut molt durs, tot és més difícil quant tens alguna discapacitat. Aprendre... o fer amics... totes aquestes coses, a l’hora de fer-les es compliquen més. Quant era petita els meus pares no es podien permetre pagar una escola amb educació especialitzada, per això m’ensenyaven a casa, amb paciència.

Malgrat aquesta malaltia, per sort estic envoltada de persones que cada dia m’ajuden i m’estimen. Les més importants per mi són el meu marit Josep i la meva neta Judit. Ella passa molt de temps amb mi (el seus pares treballen molt).

Quant vaig a comprar el pa o el diari, sempre m’acompanya el meu estimat gos guia Huk, amb ell em sento mes segura i protegida. És un sol. No para de fer-me petonets.

Com ja us he dit, tinc una neta que es diu Judit, passem molta estona juntes, anem a menjar xocolata amb xurros, un gelat o simplement donem un vol pel barri. M’explica com li va l’institut, les coses que li passen i fins i tot alguns dels seus secrets... Perquè veieu com ens portem de bé!

L’estimo moltíssim, és tant sincera i comprensiva que de vegades penso que tinc la millor família del món.

Quant la Judit està a l’institut, jo, o bé estic sola amb el Huk o amb el Josep, el meu marit. Ens vam casar amb 26 anys. Jo, no l’he vist mai  físicament, però la raó de per què em vaig enamorar és perquè és sentimental i mai m’ha enganyat. També perquè sempre, sempre m’ajuda molt. Moltes vegades em diu: “sóc l’home més afortunat de la terra per estar amb tu”. Abans es dedicava a escriure poesia, ara ja s’ha jubilat. Però segueix sent igual de poètic i detallista. De vegades em descriu algun objecte o un lloc que li hagi cridat l’atenció. Em diu quin color té, quina forma o a què li recorda. I jo el que he de fer és imaginar, que per cert, com ja estic acostumada perquè si no ho faig no podria saber com és el món que m’envolta, se'm fa molt fàcil. Podríem dir que sóc especialista.

Que sigui cega no significa que no pugui tenir una vida normal. Realitzo diferents activitats com per exemple llegir amb braille, és clar. Des de que la meva mare me’n va ensenyar, sempre m’ha agradat. Els llibres que acostumo a llegir són els de tristesa. Per si no ho sabíeu, sóc molt sentimental! Ara he començat un que es titula “WONDER”; és una meravella. Em fa pensar en persones que ho passen malament i segons quins moments del llibre et venen ganes d’abraçar i petonejar.

Ara he ensenyat una mica a la meva neta Judit a llegir amb braille, igual que jo, ella també té molt interès en aprendre coses noves.

Però sobre de tot, el que intento és ser una persona saludable, és a dir no fumar i no fer res que em pugui perjudicar la salut. I el meu desig o el que vull creure, és que en un futur potser s’inventi alguna medicina o algun aparell que faci que les persones cegues puguin veure o les sordes puguin sentir.  Qui sap! Potser més endavant es troba una solució per totes aquestes discapacitats que ens perjudiquen a algunes persones.

En fi... LA FOSCOR NO EM TREU LA FELICITAT!!!!!!

                                                                    PSEUDÒNIM: Lila

AUTORA: SARA CRUZ

3r premi

Totes Juntes

Havíem de fugir de la foscor,

d’aquella habitació que feia pudor.

On el sentiment de por

omplia tota l’habitació.

On tant malament vam estar,

on tants cops ens van donar.

On no podíem somiar

per por al que pogués passar.

Contra el vent caminarem,

si juntes tot ho fem.

Els masclistes oblidarem

i la vida referem.

Totes juntes cridarem

i ens manifestarem.

Amb el temps curarem

les ferides que portem.

Lluitem per la igualtat

eliminant la maldat

Cantant juntes la cançó,

la cançó de la llibertat.

Assossiacions ens ajudaran,

a seguir sempre endavant

i ens animaran

a seguir lluitant.

No ens deixarem tornar a humiliar

ni que ens tornin a pegar.

La vida molt millor serà

sense aquells que hem d’oblidar.

                                                                                    Pseudònim: Arenal forever

Autora: ERIN MARIMON

2n premi

Records del passat

Era un dissabte pel matí, dia 16 de maig, havia acabat d’esmorzar i m’estava vestint a  la meva habitació, quan vaig sentir:

- Va filla que arribarem tard! - em va dir la  mare cridant des del carrer.

- Ja vaig! - vaig dir sortint amb presses i amb la jaqueta mig caiguda per terra sortint per la porta.

Ah,  per cert!  Abans de que continuï la història, em presentaré. Em dic Maria i tinc 11 anys. En aquesta història us explicaré el dia en el que vaig anar cap a casa de la meva àvia, que es diu Carme, i em va donar una perspectiva diferent de la vida.

Ja estàvem de camí cap allà, i es va fer llarguíssim. Però al cap i a la fi ja havíem arribat. Davant meu estava la meva àvia, a l’entrada, amb els seus collars i anells de plata que li ressaltaven els seus ulls blaus, preparada per rebren’s. Vam xerrar una mica i després ens vam dirigir cap a dalt. A continuació vaig anar a  deixar la jaqueta al dormitori i vaig anar al sofà que hi havia al menjador.

- Àvia que feies quan eres petita?- vaig preguntar intrigada.

Ràpidament a la meva àvia se li va esborrar el somriure de la boca, es va posar seria, preparada per parlar, encara que semblava que no li sortien les paraules.

-Maria-, va dir amb una veu dolça i fluixa, quan jo tenia sis anys va començar la guerra, jo no sabia res, ni qui era la gent que s’enfrentava, ni per què ho feien. Estava en el meu poble de Santalinya ( Lleida) com de costum. Tenia una família nombrosa, érem deu germans, jo era de les petites.

Cada dia semblava el mateix, amb mal temps i la gent amb por de sortir de les seves cases, a més  s’anava escoltant constantment els sorolls d’avions bombardejant cases de diferents pobles, però per sort la nostra mai va ser una d’elles. Quan sentíem el mínim soroll d’avions, la meva família i jo anàvem corrents cap al soterrani que teníem sota casa. Era petit i fosc amb aigua regalimant del sostre, però era el millor que podíem tenir, que per cert és on havíem de passar la nit.

Cada dia passaven els soldats (que eren molts) a donar-nos llaunes de sardina, només menjàvem sardines. Els soldats eren gent jove i forta, però se'ls veia que per dins estaven aterrats.

Tots sabíem que ens podria passar qualsevol cosa en qualsevol moment, i érem molt conscients de tot això. Però esperàvem que no ens passés res, sobretot a ningú de la nostra família.

Fins que un dia, el dia 4 de maig, el meu germà Ramon….

En aquell moment la meva àvia va fer una pausa llarga i va sospirar, semblava que s’ho estava pensant per si dir-m’ho o no. La vaig veure amb els ulls emocionats, estava a punt de posar-se a plorar, però es va saber contenir fins al final de la història.

Va continuar per on ho havia deixat. - El meu germà tenia catorze anys. Un dia estava en un solar, era molt bona persona i mai es ficava en problemes, per tant no enteníem què podria estar fent allà, quan de cop i volta es va escoltar per tot el poble un soroll fortíssim. Era una bomba! Nosaltres esperàvem que el que es va escoltar no afectés el nostre germà. Es veu que va explotar una bomba que hi havia amagada i el meu germà no va poder fer res, i es va morir.

Nosaltres no ens vam assabentar fins que van venir uns soldats a explicar-ho a casa. És així com ens van informar de la tragèdia.

El pitjor de tot va ser que no ens vam poder acomiadar d’ell. L’últim dia en el que el vaig poder veure va ser al 3 de maig, mai li vaig arribar a dir que l’estimava i tampoc li vaig  donar les gràcies per haver-me ajudat quan ho necessitava...

Tota aquesta catàstrofe va durar tres anys, tres miserables anys!

Mentre explicava la història se la veia que ho deia amb una tristesa... Es notava que aquest sentiment l’havia retingut durant tots aquests anys. Però encara no havia acabat,-per fi la guerra es va finalitzar, va ser l’1 d’abril.

Abans de deixar-la acabar, la vaig abraçar. Aquella abraçada va semblar com si durés una eternitat.

Ja marxàvem cap a casa després d’haver dinat amb l’àvia. Em vaig quedar pensant durant tot el viatge. No sabia ben bé què pensar, jo sempre havia considerat a l’àvia com una persona feliç i sense cap mena de problemes, amb una bona vida, però desconeixia completament que havia patit una guerra amb només sis anys! Aleshores, al cap d’una estona reflexionant,  vaig pensar que jo tenia molta sort i que ara em semblava una tonteria enfadar-me per una joguina que no em volien comprar, o que no volia menjar verdures perquè no m’agradaven quan hi ha gent que passa gana. Així que vaig pensar que havia de ser més considerada.

Es pot dir que aquesta història m’ha donat una perspectiva diferent de la vida, i espero que vosaltres havent llegit això us hagi fet  rumiar.

D’aquesta manera li vull agrair a la meva àvia Carme haver-me explicat aquesta història, quan jo pensava que el món era meravellós i que tothom estava content.

I també per haver estat una valenta i no haver-se donat per vençuda en temps de guerra, mai ho oblidaré!!!

                                                                      Pseudònim: Cereals amb Llet

Autora: JÚLIA CATALÀ

1r premi