Jocs Florals 5èA

JOCS FLORALS 2018 5è A Classe dels Geòlegs

Els premis d’aquests curs als millors treballs en narrativa 2018 són aquests. Guanyadores dels Premis per Sant Jordi 2108. Felicitats !!!

Olímpica

Fa un parell d'anys el pare em va regalar una màquina d'escriure. La màquina abans era de l'avi, o sigui que per a mi és un regal molt preuat. El pare ja fa 3 anys va desaparèixer en combat. Però canviem a un tema més alegre. Aquestes línies són el primer que escric a la màquina. Vull explicar l'aventura més gran de la meva vida. Un error ho pot canviar tot...

Em dic Sally Jones i tinc 20 anys. Visc als Estats Units. Sóc de pell fosca. La mare és de Las Vegas (E.U.A) i el pare d'Etiópia (Àfrica). Sóc esvelta, simpàtica, bonica, gens tímida, de cabell molt llarg, per la cintura... I em sembla que és tot. M'encanta córrer, és el meu hobby, i parlant d'això, l'altre dia li vaig enviar una carta al meu monitor d'atletisme (està de vacances):

Hola! Com va tot? Jo he corregut els 400 metres en 50 s, rècord per anar a les olimpíades! No l'entretinc. Adéu.

Sally Jones

Avui m'ha contestat, però no la persona que jo m'esperava. Era el Consell Oficial dels Jocs Olímpics! Deia que havien acceptat la meva sol·licitud per representar els E.U.A a Les Olimpíades! Però...Jo no havia fet cap sol·licitud. I, com havia arribat aquella carta als jocs olímpics? Què havia de fer? Li vaig demanar ajuda a la mare.

- Tu sempre has volgut córrer, és el teu somni arribar a les Olimpíades, tens una oportunitat. Molt poca gent pot complir el seu somni, però tu... Aquí -va dir tocant-me el pit- hi ha una cosa que decidirà per tu. Se'n diu cor. Ah! I vas posar l'adreça correcta a la carta? -va preguntar la mare somrient-. Sempre t'oblides.

Clar! L'adreça de la carta! M'havia equivocat i per això va arribar als jocs olímpics! Es devien pensar que estava demanant per anar a la cursa.

Una setmana més tard em trobava en una pista per fer una cursa amb l'objectiu de representar el meu país. Va ser 15 minuts abans que comencés la prova quan la mare em va donar un paquet embolicat. Dins hi havia un diari preciós folrat amb pell marró. A la portada, en una plaqueta metàl·lica hi havia escrit en Amhàric (l'idioma matern de la mare):

 “A poc a poc, l'ou camina amb les seves pròpies cames”. Però el que més em va agradar a mi va ser un poema que havia escrit el pare:    

Sempre t'estimaré,

sempre estaràs al meu cor.

Mentre jo sigui amb tu,

Seràs sempre la meva petitona,

Però aviat caminaràs per tu sola.

Signat: el teu Pare, un nom que només li pots dir a una persona.

Piiiiiiiiiiip! Primer xiulet! Havíem d'anar omplint la pista. Al segon, qui no hi estigués no concursava.

- Fins a l'infinit i més enllà! -va animar-me la mare.

Vaig respirar fondo. L'home que disparava el tret de sortida va aixecar la mà i... Pum! A córrer! Córrer amb totes les forces. Avanço la primera i… Creuo la línia de meta! No m'ho podia creure! Havia guanyat la cursa!! Representava els Estats Units! Se'm va dibuixar un somriure a la cara.

- Ostres no és just! -va murmurar la noia que havia avançat- Tu ets filla d'en Peter Jones!

- Com saps el nom del meu pare!? -vaig dir obrint els ulls com plats.

- Me’l sé perquè el teu pare també va representar els Estats Units més o menys amb la teva edat. Va guanyar.

Vaig intentar dissimular la meva sorpresa pel tema que el pare fos corredor olímpic. Però... Com em podia haver ocultat una cosa així, la mare? Si ens ho explicàvem tot!

- Ei! A què ve aquesta cara? Si has guanyat! -va dir la mare mirant-me pel retrovisor.

- Sí, he guanyat, i tu has perdut. Saps el què? La meva confiança. Per què m’havies ocultat que el pare era un atleta?!

- Veuràs... jo... El pare corria fins que se li feien ampolles, Sally, ampolles! Vam decidir que el millor seria amagar-t'ho, només volíem protegir-te...

- Però protegir-me de què mare? Argh... Deixem-ho córrer. Si ho feies pel meu bé... Però no em tornis a ocultar una cosa així.

El dilluns em van presentar en Geoff, el meu entrenador personal: un paio simpàtic, exigent i musculós. Em va caure bé.

3 mesos després...

- La propera vegada intenta batre el teu record. Torna-ho a fer, va.

- Però ja ho he fet quatre vegades seguides, Geoff.

- Amb la pràctica millorem, oi? No és així? Doncs practica. Queda un mes per a les olimpíades, t'has d'entrenar   dur, ara. Sé que sóc exigent, però ho faig per tu, creu-me. T'he de felicitar per l'esforç, tot s'ha de dir. Demà començarà la part més dura, o sigui que avui necessites descansar. L'entrenament ja s'ha acabat per avui.

Mai oblidaré el 4 d’agost de l’any 2016. Va ser quan va arribar la carta. Un dia abans de les olimpíades. La mare em va obrir la porta. Es notava que havia plorat. Tenia una carta a la mà.

Senyora Jones, el Comandament Militar l'informa que hem trobat Peter Jones a prop de Toronto. Afirma tenir dona i filla. No ha pogut tornar en tot aquest temps a causa d’una amnèsia, però ja està recuperat. No es preocupi per la seva salut, està en perfectes condicions. Si tenim més notícies, l'avisarem.

Sergent Pierson.

No m'ho podia creure, el pare estava viu!

Piiiip.Piiiip. El despertador! Avui era el gran dia! Em vaig posar ràpidament l'equipació que em va donar en Geoff: Un top amb les anelles olímpiques i un pantaló curt amb la bandera dels Estats Units. La mare em va fer el meu esmorzar preferit (“tortites”). Mitja hora més tard estàvem a la pista. Sentia adrenalina. Molta. Primer xiulet. Li dedicaria la cursa al pare. Començo a córrer. No corro, volo! Ostres! Se m'acaba de posar al davant la representant de  Rússia. Amb un salt l'avanço i creuo la línia de meta. He guanyat! Ho he aconseguit! Sí!

La mare va venir corrent.

- Sally. Oh déu meu! Has volat! Estic tan orgullosa! T'estimo!

- I jo! -vaig dir somrient.

- Em puc unir a l'abraçada?

Aquella veu m'era familiar. Ràpidament em vaig girar. Què veia! Estava somiant?! No, no somiava.

- Pa... pare! Ets tu! -vaig començar a plorar. Em vaig abalançar a sobre seu.

- Has corregut molt bé, petita! -va dir mentre li queia una llàgrima. La va tapar, però jo ja l'havia vista.

- Peter! Oh! Ets tu! -a la mare li van caure les ulleres de sol.

- Sussan! -va cridar el pare i la va besar.

Anys més tard, som la típica família de les pel·lícules: alegre, feliç  i complerta.

A POC A POC, L'OU CAMINA

AMB LES SEVES PRÒPIES CAMES.

Proverbi etíop.

Pseudònim: Aguacate.

A VEGADES LES COSES TORNEN

Hola nois i noies, em dic Albert i tinc 15 anys. Avui us explicaré una història que em va passar no fa molt, amb la que he aprés una cosa molt important, que es dir  sempre la veritat.

Fa gairebé uns 2 o 3 anys si arriba, quan anava a complir els 13, em va donar per dir  mentides. No les deia per fer mal a ningú, sinó, per quedar bé, però encara així, eren mentides. Deia coses com que vaig guanyar aun cinturó negre de judo, que em vaig fer amic d’uns extraterrestres...

Em vaig fer molt popular a l’insti, tothom m’adorava, i jo pensava:

- si només tinc que dir coses falses perquè tots i totes vinguin amb mi, parlin de mi... doncs dic una  mentida i ja està.

Un dia, es van començar a fer realitat totes les invencions que anava dient. Al principi, es van fer realitat les coses “bones”, cosa que no m’importava. Després van anar apareixent les “normaletes” que no eren ni molt bones ni molt dolentes, com per exemple que els meus pares eren models...

No trobava la “clau” per fer que s’anés tot aquell caos, i quan vaig creure que res podia anar pitjor, van aparèixer les mentides dolentes. Hi havia algunes que no em deixaven en pau, d’altres que em volien fer mal.

Vaig provar milions de coses per fer que s’anessin,  però només va funcionar una, i era dir la veritat. Li vaig dir la certesa sobre una mentida  a un amic, i llavors aquella mentida va desaparèixer.

Abans de dir-li la veritat a tothom, m’ho vaig pensar dues vegades. Si deia la veritatpot ser no em consideraven tant “guay”. Però si de veritat volien ser els meus amics, m’havien d’estimar tal i com jo fos . Així que vaig anar dient totes les veritats.

Totes les mentides van anar desapareixent, casi igual que els “amics”.

Només em vaig quedar amb 3 amics, els que de veritat m’estimaven, en Victor, en Pablo i l’Eric.

Des de llavors no he tornat a dir ninguna mentida més.

LA MENTIDA SEMPRE DURA MENTRES LA VERITAT NO ARRIBA.

Ara us explicaré una història d’un pare molt valent que va recórrer tot el món per aconseguir el seu objectiu. Sembla que és una història fantàstica, però, és una basada en fets reals.

Fa molts anys hi havia una nena que es deia Aina. L’Aina quan estava a la panxa de la seva mare, la seva mare va tenir càncer. A conseqüència d’això, l’Aina va néixer amb una malaltia. La malaltia consistia en que no podia veure en colors, només podia veure en blanc i negre. La malaltia no era dolenta, es podia curar si la mare es curava amb una medicina molt difícil d’aconseguir. L’Aina s’estimava molt als seus pares. Ella era moreneta amb el cabell llarg i fi, primeta... Com ja m’imagino que esteu pensant... Vivia amb els seus pares. La seva mare es deia Júlia. Era alta i molt simpàtica. El seu pare es deia Lucas era molt valent i molt graciós. Vivien en un poble petitet que es deia Kioka. Que ara mateix es trobaria al costat de Girona.

El Lucas va veure en un diari:

Deixeu de passar-ho malament amb el càncer, vine a la lluna a comprar la medicina!

El pare de cop i volta va fer una gran motxilla i se’n va anar de casa amb l’objectiu de que curar a la seva dona i la seva filla. L’Aina no s’ho imaginava  que el seu pare fes una cosa així, tant arriscada.

El pare no va anar informat, no s’havia on agafar el coet per anar a la lluna. Ell la solució que va trobar, va ser la següent:

Aniré viatjant per tot el món fins trobar-lo – va pensar...

Doncs, així va ser, va anar a Girona i no el va trobar. Però, es va trobar amb una simulació d’un atemptat. Llavors va estar una bona estona a un refugi antiaeri. Girona no li va sortit molt beneficiós. Va marxar cap a Àfrica, concretament primer per Egipte i va haver d’escalar una piràmide per tenir una resposta de les estrelles. La resposta va ser: NO.

Ell no va tirar la tovallola, ell va seguir. Va arribar a Aràbia Saudita i va menjar un pa boníssim. Però allà tampoc. I així per tots el territoris que va anar per Àfrica. Llavors va seguir per Austràlia i va matar un animal amb un boomerang. Ho va fer junt amb un nen d’allà que es deia Aleix que li va ensenyar a utilitzar-ho. Va marxar cap a Nova Zelanda i va viure una experiència inoblidable. Es va fer un tatuatge d’un coet perquè ell tenia l’esperança de que el trobaria. Per saber si per allà el podia agafar la solució que va trobar va ser:

Aniré al camp de rugby que allà hi ha molta gent i m’ho podran contestar- va pensar...

Va entrar al camp, estava amb totes les grades plenes, ple de colors... I en mig del ball dels jugadors va cridar:

HI HA UN COET PER ANAR A LA LLUNA?

Tothom de las grades van cridar:

NO HI HA CAP COET!!!

L’àrbitre el va fer fora del camp amb una targeta del Corte Inglés, ja que no tenia de colors.

Ni pel camí va trobar res. Ell s’havia que arribaria a la lluna però no s’havia de moment com. Potser el viatge no va ser el millor, però ell tenia el pressentiment de que la medicina sortiria bé si l’aconseguia. Va arribar a la xina i va aprofitar per veure el ball de les mil mans, que era des de petit el seu somni. Per allà res. Va continuar per Mongòlia i tampoc.

Directament per Rússia es va congelar de fred i no va preguntar. Ah! No us ho he explicat quan el Lucas va anar a la Xina es va menjar una cullerada de wasabi i va anar a URGÈNCIES per que els metges li miressin la boca perquè no estava acostumat al picant. Per sort no va ser res. Ell seguia... El Lucas va anar a Londres per poder-se comunicar amb la seva família a través d’una cabina telefònica. A Londres s’anava allotjant bastant bé però el menjar no li va agradar gens. Va pujar cap a dalt, cap a Noruega per poder provar una mica de bona cervesa i bon salmó. Va seguir per Groenlàndia. Va dormir en un iglú, però tot i així no va tenir sort. Va baixar per EE.UU, per Panamà, Brasil, Argentina... Res. L’última esperança era:

Que pel camí de tornada pels oceans el trobés. Després de navegar bona part de l’Oceà Índic va veure un vaixell gran amb un coet i un anunci:

Vols viatjar a la lluna amb un coet? Doncs compra un bitllet. El Lucas ja no tenia suficient diners per pagar-lo perquè s’ho va gastar casi bé tot en el viatge. El Lucas li va explicar en la situació que estava, perquè no portava diners i que és el que podia fer a cavi del bitllet. L’home del bitllet li va regalar perquè el Lucas havia fet un esforç molt gran per la seva família i ell ho va apreciar molt.

Veig que em mires molt el cabell, t’agrada?- va dir en Lucas.

L’home, que ja era molt gran li va respondre:

Si m’encanta, desfruita’l ara perquè quan tinguis la meva edat ja no tindràs tant de cabell.

El Lucas de cop i volta es va tallar tot el cabell per fer-li una perruca a l’home del bitllet (així es com el Lucas sempre li deia) per agrair-li l’oportunitat de poder arribar a la lluna. L’home del bitllet estava molt agraïd i junts van sortir llançats cap a la lluna. Va ser una experiència inoblidable.

Us preguntareu que hi havia a la lluna, no?

Doncs a la lluna l’únic que hi havia era un senyor científic (que es deia Joan) flotant que venia medicines per el CÀNCER.

El Lucas el primer que va fer quan ja tenia la medicina és donar les gràcies. Ràpid va voler marxar cap a la terra.

A casa va arribar ràpid ja que ja s’ho s’havia casi bé el recorregut de tornada. VA SER UNA EXPERIÈNCIA: DIVERTIDA, I UNA MICA SALVATGE.

El Lucas va anar a la lluna per la seva família, té un cor que no li cap en el seu cos. El Lucas va tenir una altra sorpresa, la seva dona i la seva filla li van preparar una festa per donar-li les gràcies.

A la Júlia li va costar una mica adaptar-se a la medicina ja que era una mica estranya. Finalment la Júlia es va curar, llavors l’Aina també, ja podia veure en colors! I a sobre gràcies a la felicitat que li van donar els seus pares a l’Aina va descobrir tres colors que ningú havia descobert: El groc, el taronja i el turquesa. L’Aina per ella va ser un privilegi i no li va dir a ningú,era un secret que se’l va quedar per ella això de conèixer tres colors nous. Fins quan va arribar el moment de dir-li algú ja s’estava morint. Li va explicar a la seva família. Gràcies a l’Aina totes les noves generacions els podem veure. Ara ja sabeu perquè podem veure aquests tres colors. Una hipotesi que tinc jo, es que l’Aina li va explicar a la seva família perquè estiguessin orgullosa d’ella i perquè la gent es donés conte de que la felicitat és el millor que tothom pot tenir. Doneu-vos conte de que tenim molta sort, hi ha gent que està molt pitjor.

ESPERO QUE US HAGI AGRADAT LA HISTÒRIA QUE US HE EXPLICAT!

ESTIMA A LA TEVA FAMÍLIA I T’AJUDARAN A SER FELIÇ!